El següent pas va ser "intentar" anar a la part Caribenya del país. Quan vam arrivar a la capital, ens vam enterar que s'habia inundat tota aquella zona: la gent estava incomunicada, la carretera principal estava tallada, la gent habia de tornar caminant per la platja deixant els cotxes on puguessin... Total, que ens vam haver de ressignar a veure aquella part en algún altre viatge!.
Vam dirigirnos cap a la part superior del país, a una localitat anomenada Tamarindo. N'esperavem més d'aquest lloc, la veritat... Sortia com un dels pobles amb més festa i pintava més gran del que realment era; un carreret principal i dos o tres bars wapos. Aixó si, a un dels bars van possar house ibissenc bastant bastant bó. A Tamarindo hi havia Playa Grande, molt maca però (no sé si per mala sort) sense quasi ones. Un dia ens vam dirigir a Playa Negra: el pitjor camí per on he fotut un cotxe!!!. 7 km en 50 minuts no és una bona mitja... així que quan va començar a ploure torrencialment, vam girar cua sense ni tansols mirar la platja i vam poder tornar de miracle (rollo París-Dakar) entre crescudes i rierades pel camí.
No vam tenir ni temps ni ganes d'agafar un vaixell per anar a veure la mítica onada de Roca Bruja; cosa de la que me'n penedeixo notablement.
Després de dos dies pillant de 30 a 50 cms. ja tornavem a tenir el mono d'ones. Seguint la recomanació d'uns bascos que vam conèixer a l'hotel, ens vam encaminar a la part central de Costa Rica, al final de la Península de Guanacaste. El nom del poble no era gaire maco: Mal País, pero les ones eren de les millors que he pogut pillar mai per poder aprendre maniobres i, en general, a surfejar; en definitiva: era una platja per a principiants i per probar les maniobres que vulguessis.
Va ser la platja que més concorreguda vam trobar de totes les que vem visitar. Allí ens vam trobar gent de tot el món i el nivell a l'aigua era realment bó. En aquesta platja va ser on vam trobar un tio que tansols feia que aeris, aeris 360º, aeris amb caiguda inversa i fins i tot aeris amb talegasso contra els que se li possaven pel mig... També hi havien 3 australians amb els cuals se'm queia la baba, doncs el nivell de peripècies que feien a cada onada i l'estil elèctric que tenien era per treures el barret!.
La onada era molt plana, fàcil d'agafar, t'aixecaves amb calma. Tenia la suficient força per portar-te sense gaire esforç, i permetía uns cutbacks molt amples (va ser on vaig poder aprendre una mica a fer-los!). Em semblaven com dunes d'aigua, per la seva pendent poc pronunciada i forma. Vam estar-hi tres dies, ja que les condicions no van variar gaire: entre mig metre i metre i poc. Allí si que vam poder tornar a disfrutar tots (a la foto, el Josep María a punt de fer el take off).
El gafe del viatge vaig ser jo: no recordo on, vaig obrir la punta de la taula (la segona...) i vaig haver d'anar amb tot el nose encelat amb cinta americana el que va faltar del viatge. A part d'aixó, vaig estar a punt de treurem un ull al donarme amb la famosa punta de la taula al nas, a 2 centímetres de l'ull dret. Realment em vaig acollonir al sentir el cop i saber que amb aquesta patacada, m'havien salvat dos centímetres de treurem l'ull!!.
Per sort, a aquestes alçades del viatge, el Xavi ja estava recuperat de la insol.lació i va poder gaudir com nosaltres (foto de l'esquerra). Mentrestant, jo pillava les onades amb el meu propi estil... (foto de la dreta).
Tot lo bó s'acava, i vam haver de tornar cap al Mare Nostrum. De les tres taules que vam comprar allí, vam poder vendre una bastant bé, però com anavem de cul i no vam tenir temps de rebuscar tendes on vendre les altres dues (a part de que la meva estava bastant feta pols), al final vam fer feliç a un xabalet que hi havia a l'últim hotel que vam estar, el cual es mirava les taules amb fascinació. Al final, el tio es va endur el pack de dues taules per la cara; hauríeu d'haver vist la cara de felicitat e incredulitat que va possar!!!!. Només per aixó ja va valer la pena regalar-les a ell.
I això és tot!!!. No vam poder pillar tubarros de película, però és un país que val mooolt la pena visitar i que recomano que visiti tothom, com a mínim 1 cop a la vida!. Salut i bones ones!!!!.


Díriel


Pàgina anterior